jueves, 27 de septiembre de 2012
domingo, 16 de septiembre de 2012
martes, 11 de septiembre de 2012
Els Metges
Ahir vam estrenar una nova modalitat de nocturna fent un sopar a mitja sortida.
Vam quedar aviat en previsió d’ unes possibles pèrdues degudes a que no tenia el track de la ruta. Vaig fer la ruta fa unes setmanes, de nit, per tant tot estava en mans de la meva memòria: segur que ens perdíem.
Tots arribem puntuals a excepció del businessman Jorgirrín que envia wasap de que arribarà mitja hora més tard.
Carreguem bicis a la furgo del nen Jesús i enfilem cap a la Bisbal.
Mitja hora més tard ja estem preparats per sortir des-de la benzinera de la Bisbal...sortim....arribem a la primera cruïlla i ja no se per on tirar, decideixo tirar recte i l’encerto, a partir d’aquí ja vaig recordant la ruta, miraculosament aconseguim arribar a la pista de pujada sense cap entrebanc ni pèrdua.
El nen Jesús i en Guday comencen a tirar (més tard ho pagaran), en Saldaña i jo ens quedem donant ànims a Jorgirrín, que a la primera pujadeta ja bufa.
Seguim pujant, i pujant, i pujant, en Jorgirrin es dosifica i l’anem esperant, encadenem rampes una darrera l’altre, ningú s’esperava que fos tant dur, però sense entrebancs arribem per fi al restaurant, al mig del no res.
Seiem i ens pregunten què volem beure, primera sorpresa: en Jorgirrin i en Guday demanen aigua!!! Deduïm que durant la pujada els hi ha picat la cobra (http://www.youtube.com/watch?v=mHkdRwiolbY).
Els altres demanem cervesa, com deu mana.
De primer porten un pica pica que desapareix en questió de segons, els talls de bull, fuet etc no arriben a caure sobre la taula de tallar que ja els ha agafat algú, excepte en Jorgirrín, que menja la seva amanideta.
Arriben els segons i la cervesa ja comença a fer efecte, es aleshores quan el nen Jesús comença a fer una màster class sobre ‘con arreglar se els baixos’, en Guday l’ajuda fent petites observacions...es el primer cop que veig que en Saldaña posa cara de sorprès parlant de temes sexuals.
Primer va ser el blanquejament de nano, ara l’arreglo de baixos, estic impacient per veure amb que ens sorprendrà en Jesús el pròxim cop.
Després de la màster class comencen els desvarios, que si un es va tallar un ou amb un pel de chichi, que si l’altre va anar d’urgències per un pel entravessat a la gola...arriba el moment de marxar.
Sortim del restaurant camí del moment estel·lar de la nit. Després d’una baixadeta arribem a l’única pujada de tot el descens, en Guday i el nen Jesús van per davant i es passen el trencant, faig parar al Jorgirrín i a Saldaña i els hi dic ‘Deixem-los que pugin una mica més fins que estiguem a punt de perdre’ls de vista’ quan ja son ben lluny els cridem que baixin, que s’han passat el trencant, no s’ho acaben de creure, però baixen. Òbviament els tres ens estem partint la caixa. Arriben i quan paren els hi diem, ‘Vale, ja podeu tornar a pujar’, Guday i Jesús es caguen en tot i torner a enfilar la pujada, nosaltres fem l’amago de començar a pedalar, dos metres després parem mentre veiem com ells dos s’allunyen, en Jorgirrín no es pot reprimir les llàgrimes, si abans ens partíem la caixa, ara casi estem rodolant per terra. Quan ja son lluny els tornem a cridar perquè baixin, però no s’ho creuen i continuen pujant. Nosaltres tres seguim parats al trencant sense poder parar de riure, els truquem perquè baixin, però no s’ho creuen, al cap d’una estona, entre renecs, arriben. Els hi tornem a dir ‘Vale, ja podeu tornar a pujar’, es caguen en tot, haurien tornat a pujat, però parem la conya perquè volem arribar a casa abans de les 7am.
A partir d’aquest moment ja no ens adelantaran en tota la baixada, per si de cas, suposo.
A mitja baixada en Guday punxa, triga 17 minuts en canviar la càmera. Mentre ho fa es veu sotmès als atacs lacrimògens, resultat de la fermentació de l’all i les mongetes del sopar, per part de la resta del grup.
Sense més incidència arribem al punt de sortida.
L’experiència ha sigut molt positiva, repetirem.
Vam quedar aviat en previsió d’ unes possibles pèrdues degudes a que no tenia el track de la ruta. Vaig fer la ruta fa unes setmanes, de nit, per tant tot estava en mans de la meva memòria: segur que ens perdíem.
Tots arribem puntuals a excepció del businessman Jorgirrín que envia wasap de que arribarà mitja hora més tard.
Carreguem bicis a la furgo del nen Jesús i enfilem cap a la Bisbal.
Mitja hora més tard ja estem preparats per sortir des-de la benzinera de la Bisbal...sortim....arribem a la primera cruïlla i ja no se per on tirar, decideixo tirar recte i l’encerto, a partir d’aquí ja vaig recordant la ruta, miraculosament aconseguim arribar a la pista de pujada sense cap entrebanc ni pèrdua.
El nen Jesús i en Guday comencen a tirar (més tard ho pagaran), en Saldaña i jo ens quedem donant ànims a Jorgirrín, que a la primera pujadeta ja bufa.
Seguim pujant, i pujant, i pujant, en Jorgirrin es dosifica i l’anem esperant, encadenem rampes una darrera l’altre, ningú s’esperava que fos tant dur, però sense entrebancs arribem per fi al restaurant, al mig del no res.
Els altres demanem cervesa, com deu mana.
De primer porten un pica pica que desapareix en questió de segons, els talls de bull, fuet etc no arriben a caure sobre la taula de tallar que ja els ha agafat algú, excepte en Jorgirrín, que menja la seva amanideta.
Arriben els segons i la cervesa ja comença a fer efecte, es aleshores quan el nen Jesús comença a fer una màster class sobre ‘con arreglar se els baixos’, en Guday l’ajuda fent petites observacions...es el primer cop que veig que en Saldaña posa cara de sorprès parlant de temes sexuals.
Primer va ser el blanquejament de nano, ara l’arreglo de baixos, estic impacient per veure amb que ens sorprendrà en Jesús el pròxim cop.
Després de la màster class comencen els desvarios, que si un es va tallar un ou amb un pel de chichi, que si l’altre va anar d’urgències per un pel entravessat a la gola...arriba el moment de marxar.
Sortim del restaurant camí del moment estel·lar de la nit. Després d’una baixadeta arribem a l’única pujada de tot el descens, en Guday i el nen Jesús van per davant i es passen el trencant, faig parar al Jorgirrín i a Saldaña i els hi dic ‘Deixem-los que pugin una mica més fins que estiguem a punt de perdre’ls de vista’ quan ja son ben lluny els cridem que baixin, que s’han passat el trencant, no s’ho acaben de creure, però baixen. Òbviament els tres ens estem partint la caixa. Arriben i quan paren els hi diem, ‘Vale, ja podeu tornar a pujar’, Guday i Jesús es caguen en tot i torner a enfilar la pujada, nosaltres fem l’amago de començar a pedalar, dos metres després parem mentre veiem com ells dos s’allunyen, en Jorgirrín no es pot reprimir les llàgrimes, si abans ens partíem la caixa, ara casi estem rodolant per terra. Quan ja son lluny els tornem a cridar perquè baixin, però no s’ho creuen i continuen pujant. Nosaltres tres seguim parats al trencant sense poder parar de riure, els truquem perquè baixin, però no s’ho creuen, al cap d’una estona, entre renecs, arriben. Els hi tornem a dir ‘Vale, ja podeu tornar a pujar’, es caguen en tot, haurien tornat a pujat, però parem la conya perquè volem arribar a casa abans de les 7am.
A partir d’aquest moment ja no ens adelantaran en tota la baixada, per si de cas, suposo.
A mitja baixada en Guday punxa, triga 17 minuts en canviar la càmera. Mentre ho fa es veu sotmès als atacs lacrimògens, resultat de la fermentació de l’all i les mongetes del sopar, per part de la resta del grup.
L’experiència ha sigut molt positiva, repetirem.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)