miércoles, 10 de octubre de 2012
jueves, 4 de octubre de 2012
LES SABATES NOVES S'ESTRENEN A L'ENTRENAMENT
A qui se li ha acudit estrenar sabates noves un dia de sortida oficial, i a més veient que ha plogut el dia anterior.
En Josep Maria Baguer, porta més d'un mes buscant assessorament tècnic especialitzat per comprar-se unes sabates noves per sortir amb la BTT (si si de les que van enganxades als pedals).... i amb l'emoció de l'estreno no s'ha pogut esperar, i diumenge passat s'ens va presentar mudat com un tupí.
Ens ajuntem amb en Saldaña a Montiró i sóm només tres i tarda poc a adonar-se de la novetat del dia. Per votació unanime decidim fer ruta de corriols per Ventalló i Sant Mori.
Comencem pel corriol que vam netejar en Saldaña i un servidor, i no cal esperar ni 300 metres que en Bagué ens fa un Doctor Slump (o sigui caure de costat un cop parat, però sense treure els peus dels pedals), per sort a sota hi ha un coixí de mates... i 100 metres més avall al "CAU DE LA VICTIMA" fa una super tumbarella, com no, amb la bici enganxada als peus. També troba mates toves, i la caiguda només ha sigut visualment escandalosa. Després de buscar el conta-revolucions del cor d'en Bagué, que el trobem de miracle, fem unes rialles (mireu en Saldaña), analitzem l'estat de l'home, unes fotos i continuem.
Atenció!! corriol nou.... ens perdem, tornem a recuperar la ruta, i en un moment donat perdem de vista en Bagué. Ha caigut a dins d'un forat de 2,5 metres d'alçada, plè d'espines i rocs, i aquest cop sense la bici.
Ja no riem tant, però després de veure que només té unes esgarrinxades, fem una foto de la proba del delicte, perquè és delicte, i enfilem cap al corriol del camping.
No puc acabar sense explicar que en un punt delicat d'aquest corriol tant divertit, hem vaig solidaritzar amb la víctima del dia i vaig fer una bona aterriçada...quin bon company oi Josep Maria? En Saldaña encara riu...(el trialeru de pelacalç ha superat tots els entrebancs) menys els gossos que tenen especial atracció pels seus mitjons.(potser li fan pudor els peus?)
Bé, moralina del dia o "moraleja" diga-li com vulguis: no estrenis sabates de Btt amb fixació un diumenge amb el terra humit i amb dos malparits que et porten a fer corrriols.
CESC
En Josep Maria Baguer, porta més d'un mes buscant assessorament tècnic especialitzat per comprar-se unes sabates noves per sortir amb la BTT (si si de les que van enganxades als pedals).... i amb l'emoció de l'estreno no s'ha pogut esperar, i diumenge passat s'ens va presentar mudat com un tupí.
Comencem pel corriol que vam netejar en Saldaña i un servidor, i no cal esperar ni 300 metres que en Bagué ens fa un Doctor Slump (o sigui caure de costat un cop parat, però sense treure els peus dels pedals), per sort a sota hi ha un coixí de mates... i 100 metres més avall al "CAU DE LA VICTIMA" fa una super tumbarella, com no, amb la bici enganxada als peus. També troba mates toves, i la caiguda només ha sigut visualment escandalosa. Després de buscar el conta-revolucions del cor d'en Bagué, que el trobem de miracle, fem unes rialles (mireu en Saldaña), analitzem l'estat de l'home, unes fotos i continuem.
Ja no riem tant, però després de veure que només té unes esgarrinxades, fem una foto de la proba del delicte, perquè és delicte, i enfilem cap al corriol del camping.
CESC
jueves, 27 de septiembre de 2012
domingo, 16 de septiembre de 2012
martes, 11 de septiembre de 2012
Els Metges
Ahir vam estrenar una nova modalitat de nocturna fent un sopar a mitja sortida.
Vam quedar aviat en previsió d’ unes possibles pèrdues degudes a que no tenia el track de la ruta. Vaig fer la ruta fa unes setmanes, de nit, per tant tot estava en mans de la meva memòria: segur que ens perdíem.
Tots arribem puntuals a excepció del businessman Jorgirrín que envia wasap de que arribarà mitja hora més tard.
Carreguem bicis a la furgo del nen Jesús i enfilem cap a la Bisbal.
Mitja hora més tard ja estem preparats per sortir des-de la benzinera de la Bisbal...sortim....arribem a la primera cruïlla i ja no se per on tirar, decideixo tirar recte i l’encerto, a partir d’aquí ja vaig recordant la ruta, miraculosament aconseguim arribar a la pista de pujada sense cap entrebanc ni pèrdua.
El nen Jesús i en Guday comencen a tirar (més tard ho pagaran), en Saldaña i jo ens quedem donant ànims a Jorgirrín, que a la primera pujadeta ja bufa.
Seguim pujant, i pujant, i pujant, en Jorgirrin es dosifica i l’anem esperant, encadenem rampes una darrera l’altre, ningú s’esperava que fos tant dur, però sense entrebancs arribem per fi al restaurant, al mig del no res.
Seiem i ens pregunten què volem beure, primera sorpresa: en Jorgirrin i en Guday demanen aigua!!! Deduïm que durant la pujada els hi ha picat la cobra (http://www.youtube.com/watch?v=mHkdRwiolbY).
Els altres demanem cervesa, com deu mana.
De primer porten un pica pica que desapareix en questió de segons, els talls de bull, fuet etc no arriben a caure sobre la taula de tallar que ja els ha agafat algú, excepte en Jorgirrín, que menja la seva amanideta.
Arriben els segons i la cervesa ja comença a fer efecte, es aleshores quan el nen Jesús comença a fer una màster class sobre ‘con arreglar se els baixos’, en Guday l’ajuda fent petites observacions...es el primer cop que veig que en Saldaña posa cara de sorprès parlant de temes sexuals.
Primer va ser el blanquejament de nano, ara l’arreglo de baixos, estic impacient per veure amb que ens sorprendrà en Jesús el pròxim cop.
Després de la màster class comencen els desvarios, que si un es va tallar un ou amb un pel de chichi, que si l’altre va anar d’urgències per un pel entravessat a la gola...arriba el moment de marxar.
Sortim del restaurant camí del moment estel·lar de la nit. Després d’una baixadeta arribem a l’única pujada de tot el descens, en Guday i el nen Jesús van per davant i es passen el trencant, faig parar al Jorgirrín i a Saldaña i els hi dic ‘Deixem-los que pugin una mica més fins que estiguem a punt de perdre’ls de vista’ quan ja son ben lluny els cridem que baixin, que s’han passat el trencant, no s’ho acaben de creure, però baixen. Òbviament els tres ens estem partint la caixa. Arriben i quan paren els hi diem, ‘Vale, ja podeu tornar a pujar’, Guday i Jesús es caguen en tot i torner a enfilar la pujada, nosaltres fem l’amago de començar a pedalar, dos metres després parem mentre veiem com ells dos s’allunyen, en Jorgirrín no es pot reprimir les llàgrimes, si abans ens partíem la caixa, ara casi estem rodolant per terra. Quan ja son lluny els tornem a cridar perquè baixin, però no s’ho creuen i continuen pujant. Nosaltres tres seguim parats al trencant sense poder parar de riure, els truquem perquè baixin, però no s’ho creuen, al cap d’una estona, entre renecs, arriben. Els hi tornem a dir ‘Vale, ja podeu tornar a pujar’, es caguen en tot, haurien tornat a pujat, però parem la conya perquè volem arribar a casa abans de les 7am.
A partir d’aquest moment ja no ens adelantaran en tota la baixada, per si de cas, suposo.
A mitja baixada en Guday punxa, triga 17 minuts en canviar la càmera. Mentre ho fa es veu sotmès als atacs lacrimògens, resultat de la fermentació de l’all i les mongetes del sopar, per part de la resta del grup.
Sense més incidència arribem al punt de sortida.
L’experiència ha sigut molt positiva, repetirem.
Vam quedar aviat en previsió d’ unes possibles pèrdues degudes a que no tenia el track de la ruta. Vaig fer la ruta fa unes setmanes, de nit, per tant tot estava en mans de la meva memòria: segur que ens perdíem.
Tots arribem puntuals a excepció del businessman Jorgirrín que envia wasap de que arribarà mitja hora més tard.
Carreguem bicis a la furgo del nen Jesús i enfilem cap a la Bisbal.
Mitja hora més tard ja estem preparats per sortir des-de la benzinera de la Bisbal...sortim....arribem a la primera cruïlla i ja no se per on tirar, decideixo tirar recte i l’encerto, a partir d’aquí ja vaig recordant la ruta, miraculosament aconseguim arribar a la pista de pujada sense cap entrebanc ni pèrdua.
El nen Jesús i en Guday comencen a tirar (més tard ho pagaran), en Saldaña i jo ens quedem donant ànims a Jorgirrín, que a la primera pujadeta ja bufa.
Seguim pujant, i pujant, i pujant, en Jorgirrin es dosifica i l’anem esperant, encadenem rampes una darrera l’altre, ningú s’esperava que fos tant dur, però sense entrebancs arribem per fi al restaurant, al mig del no res.
Els altres demanem cervesa, com deu mana.
De primer porten un pica pica que desapareix en questió de segons, els talls de bull, fuet etc no arriben a caure sobre la taula de tallar que ja els ha agafat algú, excepte en Jorgirrín, que menja la seva amanideta.
Arriben els segons i la cervesa ja comença a fer efecte, es aleshores quan el nen Jesús comença a fer una màster class sobre ‘con arreglar se els baixos’, en Guday l’ajuda fent petites observacions...es el primer cop que veig que en Saldaña posa cara de sorprès parlant de temes sexuals.
Primer va ser el blanquejament de nano, ara l’arreglo de baixos, estic impacient per veure amb que ens sorprendrà en Jesús el pròxim cop.
Després de la màster class comencen els desvarios, que si un es va tallar un ou amb un pel de chichi, que si l’altre va anar d’urgències per un pel entravessat a la gola...arriba el moment de marxar.
Sortim del restaurant camí del moment estel·lar de la nit. Després d’una baixadeta arribem a l’única pujada de tot el descens, en Guday i el nen Jesús van per davant i es passen el trencant, faig parar al Jorgirrín i a Saldaña i els hi dic ‘Deixem-los que pugin una mica més fins que estiguem a punt de perdre’ls de vista’ quan ja son ben lluny els cridem que baixin, que s’han passat el trencant, no s’ho acaben de creure, però baixen. Òbviament els tres ens estem partint la caixa. Arriben i quan paren els hi diem, ‘Vale, ja podeu tornar a pujar’, Guday i Jesús es caguen en tot i torner a enfilar la pujada, nosaltres fem l’amago de començar a pedalar, dos metres després parem mentre veiem com ells dos s’allunyen, en Jorgirrín no es pot reprimir les llàgrimes, si abans ens partíem la caixa, ara casi estem rodolant per terra. Quan ja son lluny els tornem a cridar perquè baixin, però no s’ho creuen i continuen pujant. Nosaltres tres seguim parats al trencant sense poder parar de riure, els truquem perquè baixin, però no s’ho creuen, al cap d’una estona, entre renecs, arriben. Els hi tornem a dir ‘Vale, ja podeu tornar a pujar’, es caguen en tot, haurien tornat a pujat, però parem la conya perquè volem arribar a casa abans de les 7am.
A partir d’aquest moment ja no ens adelantaran en tota la baixada, per si de cas, suposo.
A mitja baixada en Guday punxa, triga 17 minuts en canviar la càmera. Mentre ho fa es veu sotmès als atacs lacrimògens, resultat de la fermentació de l’all i les mongetes del sopar, per part de la resta del grup.
L’experiència ha sigut molt positiva, repetirem.
jueves, 16 de agosto de 2012
Sorteig
Em podrieu fer el favor de inscriureus en aquest sorteig?
http://www.retto.com/es/concursos/lavuelta/?cc=14a1a112-e212-11e1-94d2-8e613e129ee5&utm_campaign=lavuelta&utm_source=arueda_megabanner_es&utm_medium=banners_arueda
son 30 segons
http://www.retto.com/es/concursos/lavuelta/?cc=14a1a112-e212-11e1-94d2-8e613e129ee5&utm_campaign=lavuelta&utm_source=arueda_megabanner_es&utm_medium=banners_arueda
son 30 segons
martes, 31 de julio de 2012
Cala Jóncols - El cafeter treu fum
El dia abans rebo una trucada d’en Cacaíto, em pregunta com es la sortida i sobretot, qui ve. Li explico que es durilla i que de moment confirmats i ha Cesc, Saldada i jo. No gaire convençut em diu que vale i fins demà.
Al vespre Jorgirrín envia wasap dient que només de pensar en el que li espera li ha pujat la pressió de cop, que serà baixa i només vindrà al dinar....que es lo seu. Jorgirrín, vols un consell? No surtis tant a sopar fora, beu més aigua i menys gintònics, no treballis tant i ves a dormir més aviat per poder sortir en bici amb nosaltres, ja veuràs com la pressió (al menys la arterial) et baixa.
Quedem a les 7 a Can Serrats, com sempre el primer en arribar es en Cesc, m’explica que en Cacaíto també ha tingut una pujada repentina de pressió i que vindrà només al pícnic. Més tard arriba Jesús amb la seva furgo, en Saldaña, el Cafeter Elèctric i l’ex Míssil Guday.
Una hora i tres quarts més tard comencem a pedalar des-de cala Jóncols, hem de pujar fins a Cadaqués, el míssil surt disparat amb Jesús a roda, Cesc i Saldaña peten la xerrada i el Cafeter Elèctric comença a adonar-se que dos mesos sense anar en bici fan molt de mal.
Arribem sense problemes a Cadaqués i comencem la pujada cap a Port de la Selva, en aquest punt la cafetera del cafeter ja comença a treure una mica de vapor, però l’experiència fa que es dosifiqui.
Arribem al punt més alt on la gana pot amb en Cesc i decidim menjar algo, ell treu el seu entrepà i el cafeter treu de la motxilla, just al costat de l’aquarius de 2L, dues tires de chips ahoy....vamos a ver....cafeter: que l’excursió dura un matí no d’una setmana!
Amb la panxa semiplena en Cesc ja torna a ser persona i enfilem el descens cap a Port de la Selva, es un descens rapidíssim i molt divertit, en un plis plas ens plantem a Port, com a bon indi rastrejador vaig buscant la ruta òptima mentre la resta del grup s’esvera per la presència de guiris lleugeres de roba que podrien ser les seves filles.
Aprofitant la visita al restaurant Cal Mariner del meu amic i amb la calor que comença a apretar seiem per fer una cervesa, de nou el grup s’esvera per la massiva presència de cossos en bikini. Fem la foto de rigor i un minut de silenci per en Jorgirrín, amb lo que li hauria agradat la cervesa.
Ens queda la última pujada del dia, ara la calor apreta, i molt, comencem xino xano però la cafetera ja treu vapor per tots costats, sentim el soroll però preferim escoltar com Marc ens parla de patates suades i en Jesús ens explica que ara està de moda depilarse el cul i blanquejarse el nano.
Mentrestant el Cafeter decideix que lo seu no es la bici i que perquè anar en bici podent anar a peu? Te calambres als bessons i ni les pastis miraculoses d’en Saldaña poden fer res. Mentre l’esperem arrasarats en una ombra en Jesús rep la trucada de la seva xicota, en Jesús li diu que cap a les 13h serà a casa (ha de preparar coses pel seu casament)...la resta del grup riu perquè tots sabem que com a molt aviat arribarà a les 14h i que molt possiblement siguin les 15h. Quan penja li comencen a caure tot tipus de consells, possibles excuses i perquè no dir-ho també el pèsam per la bronca que li espera.
El cafeter va al seu rollo, convençut de que el trekking es lo seu. Una estona més tard coronem i comencem el vertiginós descens fins a Cala Jòncols, volíem superar el record de velocitat de 68km/h però no va ser possible.
Arribem als cotxes a les 14h i en Guday, Jesús i Saldaña marxen ràpidament. Només tenen una hora de tornada...pobre Jesús.
La resta ens apropem a la platja on ens espera la resta del grup i els dos tensionats. Només veure’m les dones expressen la seva admiració per la meva capacitat organitzativa: he preparat primer plat, segon, postres i hasta un termo amb cafè, només m’han faltat la taula i les cadires. Elles no han sabut fer-ho millor.
Fem un bany ràpid i dinem amb la música de fons d’una festa guiri, de nou el grup s’esvera per la presència propera de bikinis joves.
El cafeter fa una migdiada reparadora mentre les seves Chips Ahoy serveixen de berenar pels nens.
Cap a les 17h comença a fer una mica de fred i aixequem el campament, perquè tot s’ha de dir, allò no era un pícnic, era un campament: taules, cadires, para-sols...un muntatge molt professional, si senyor.
Al vespre Jorgirrín envia wasap dient que només de pensar en el que li espera li ha pujat la pressió de cop, que serà baixa i només vindrà al dinar....que es lo seu. Jorgirrín, vols un consell? No surtis tant a sopar fora, beu més aigua i menys gintònics, no treballis tant i ves a dormir més aviat per poder sortir en bici amb nosaltres, ja veuràs com la pressió (al menys la arterial) et baixa.
Una hora i tres quarts més tard comencem a pedalar des-de cala Jóncols, hem de pujar fins a Cadaqués, el míssil surt disparat amb Jesús a roda, Cesc i Saldaña peten la xerrada i el Cafeter Elèctric comença a adonar-se que dos mesos sense anar en bici fan molt de mal.
Arribem sense problemes a Cadaqués i comencem la pujada cap a Port de la Selva, en aquest punt la cafetera del cafeter ja comença a treure una mica de vapor, però l’experiència fa que es dosifiqui.
Arribem al punt més alt on la gana pot amb en Cesc i decidim menjar algo, ell treu el seu entrepà i el cafeter treu de la motxilla, just al costat de l’aquarius de 2L, dues tires de chips ahoy....vamos a ver....cafeter: que l’excursió dura un matí no d’una setmana!
Aprofitant la visita al restaurant Cal Mariner del meu amic i amb la calor que comença a apretar seiem per fer una cervesa, de nou el grup s’esvera per la massiva presència de cossos en bikini. Fem la foto de rigor i un minut de silenci per en Jorgirrín, amb lo que li hauria agradat la cervesa.
Ens queda la última pujada del dia, ara la calor apreta, i molt, comencem xino xano però la cafetera ja treu vapor per tots costats, sentim el soroll però preferim escoltar com Marc ens parla de patates suades i en Jesús ens explica que ara està de moda depilarse el cul i blanquejarse el nano.
El cafeter va al seu rollo, convençut de que el trekking es lo seu. Una estona més tard coronem i comencem el vertiginós descens fins a Cala Jòncols, volíem superar el record de velocitat de 68km/h però no va ser possible.
Arribem als cotxes a les 14h i en Guday, Jesús i Saldaña marxen ràpidament. Només tenen una hora de tornada...pobre Jesús.
Fem un bany ràpid i dinem amb la música de fons d’una festa guiri, de nou el grup s’esvera per la presència propera de bikinis joves.
El cafeter fa una migdiada reparadora mentre les seves Chips Ahoy serveixen de berenar pels nens.
Cap a les 17h comença a fer una mica de fred i aixequem el campament, perquè tot s’ha de dir, allò no era un pícnic, era un campament: taules, cadires, para-sols...un muntatge molt professional, si senyor.
lunes, 16 de julio de 2012
Els Garrafes hi vem ser!
Aquest cap de setmana una delegació del CC Garrafa va anar a veure el tour de França al Mur de Peguère!
Acampada perroflàutica a peu de carretera dissabte a la tarda, i dimenge caminata de 2km fins al port per veure els ciclistes.
Va estar tant be que l'any que ve hi tornarem, pero més dies.
Acampada perroflàutica a peu de carretera dissabte a la tarda, i dimenge caminata de 2km fins al port per veure els ciclistes.
Va estar tant be que l'any que ve hi tornarem, pero més dies.
lunes, 16 de abril de 2012
Camarero: ¡Una de lentejas!
Dissabte l’indi rastrejador Planas em va portar a fer un nou recorregut que començava a Colomers i ens portava per la zona de Gaüses, va set tant xula que diumenge vaig decidir portar a la resta de la colla a fer-la.
Quedem a les 8 a la pista: primer arriba el Mosso i poc més tard en Jorgirrín, que sorprenentment va dir que vindria i ha vingut. Enfilem cap a Montiró per trobar a en Saldaña i la Víctima, de camí el ferro den Jorgirrín comença a donar problemes, li ha posat cadena nova i li salten els plats, els pinyons i les dents de la boca. Mentre esperem als altres a Montiró intento reparar lo irreparable, en se de mecànica de bicis, però no soc mag. En Jorgirrín es caga en tot, per un cop que es desperta per venir i va i te averia mecànica, decideix seguir fins que el ferro aguanti.
Arriba en Saldaña i em comunica que la Víctima ha esmorzat un plat de llenties abans de sortir: comentem que es qüestió de temps que les llenties surtin, pot ser més tard o mes aviat, però sortir, sortiran.
Enfilem directes cap a Palauborrell sentint de fons el cric crac cric crac del ferro den Jorgirrín, al final decideix posar el plat petit i fer servir només dos pinyons, ja tinc un company de singlespeed! A la Víctima li estan començant a pujar les llenties però de moment aguanta.
Anem directes cap al Via Crucis, la víctima ja s’arrossega, a l’entrada casi cau, i en plena recta s’enganxa amb una branca i també va per terra, com va l’últim per desgràcia ningú ho veu, només les conseqüències. El mosso segueix sense cap problema, segurament al.lucinant pel personal amb qui s’ha ajuntat.
A Colomers comença el que a partir d’ara anomenarem ‘La ruta de les llenties’.
Comencem per un camí estret pedregós que devia haver sigut una via romana, el dia anterior en sec es feia be, però amb la pluja de la nit està tot molt moll i clar, si a més de coixos els hi poses entrebancs pues es converteix en una romeria. Fins i tot en Saldaña ha de posar peu a terra en algun moment. Jo no, per suposat.
La pujada es converteix en una lluita constant entre la víctima i les llenties, la resta només pensem en quin moment sortiràn.
Seguim la ruta, trobem molt de fang, el que encara la fa més dura (per mi no, pels altres), el paisatge es fantàstic, sembla mentida que hi pugui haver indrets així tant a prop.
Arribats a un punt ens fiquem per un corriol de pujada que passa per dintre del bosc, vaig primer i veig una dona collint espàrrecs, darrera meu ve en Saldaña i més enredera tot l’autobús, i darrera l’autobús, la Víctima.
Sortim del corriol, arriba Saldaña i després Jorgirrín i el Mosso, comenten que s’han menjat un puro d’un tiu que estava collint espàrrecs...esperem i esperem però la Víctima no arriba, quan arriba ens explica que el fum del puro ha sigut el detonant per que les llenties sortissin a la superfície. Hem guanyat la porra.
Anem malament de temps i decideixo retallar la sortida 10km perquè si no lleparem a casa. Al mosso la ciàtica el va respectant, Jorgirrín va tota l’estona amb plat petit més feliç que un nen amb sabates noves i la víctima va com pot.
No se perquè no l’hem abandonat.
Sense acabar de fer la nova ruta enfilem directes a casa per Valldevià, però segur que hi tornarem perquè la ruta que ha descobert el mestre Sex es fantàstica.
Dissabte que ve: Montgrí!
Quedem a les 8 a la pista: primer arriba el Mosso i poc més tard en Jorgirrín, que sorprenentment va dir que vindria i ha vingut. Enfilem cap a Montiró per trobar a en Saldaña i la Víctima, de camí el ferro den Jorgirrín comença a donar problemes, li ha posat cadena nova i li salten els plats, els pinyons i les dents de la boca. Mentre esperem als altres a Montiró intento reparar lo irreparable, en se de mecànica de bicis, però no soc mag. En Jorgirrín es caga en tot, per un cop que es desperta per venir i va i te averia mecànica, decideix seguir fins que el ferro aguanti.
Arriba en Saldaña i em comunica que la Víctima ha esmorzat un plat de llenties abans de sortir: comentem que es qüestió de temps que les llenties surtin, pot ser més tard o mes aviat, però sortir, sortiran.
Enfilem directes cap a Palauborrell sentint de fons el cric crac cric crac del ferro den Jorgirrín, al final decideix posar el plat petit i fer servir només dos pinyons, ja tinc un company de singlespeed! A la Víctima li estan començant a pujar les llenties però de moment aguanta.
Anem directes cap al Via Crucis, la víctima ja s’arrossega, a l’entrada casi cau, i en plena recta s’enganxa amb una branca i també va per terra, com va l’últim per desgràcia ningú ho veu, només les conseqüències. El mosso segueix sense cap problema, segurament al.lucinant pel personal amb qui s’ha ajuntat.
A Colomers comença el que a partir d’ara anomenarem ‘La ruta de les llenties’.
Comencem per un camí estret pedregós que devia haver sigut una via romana, el dia anterior en sec es feia be, però amb la pluja de la nit està tot molt moll i clar, si a més de coixos els hi poses entrebancs pues es converteix en una romeria. Fins i tot en Saldaña ha de posar peu a terra en algun moment. Jo no, per suposat.
La pujada es converteix en una lluita constant entre la víctima i les llenties, la resta només pensem en quin moment sortiràn.
Seguim la ruta, trobem molt de fang, el que encara la fa més dura (per mi no, pels altres), el paisatge es fantàstic, sembla mentida que hi pugui haver indrets així tant a prop.
Arribats a un punt ens fiquem per un corriol de pujada que passa per dintre del bosc, vaig primer i veig una dona collint espàrrecs, darrera meu ve en Saldaña i més enredera tot l’autobús, i darrera l’autobús, la Víctima.
Sortim del corriol, arriba Saldaña i després Jorgirrín i el Mosso, comenten que s’han menjat un puro d’un tiu que estava collint espàrrecs...esperem i esperem però la Víctima no arriba, quan arriba ens explica que el fum del puro ha sigut el detonant per que les llenties sortissin a la superfície. Hem guanyat la porra.
Anem malament de temps i decideixo retallar la sortida 10km perquè si no lleparem a casa. Al mosso la ciàtica el va respectant, Jorgirrín va tota l’estona amb plat petit més feliç que un nen amb sabates noves i la víctima va com pot.
No se perquè no l’hem abandonat.
Sense acabar de fer la nova ruta enfilem directes a casa per Valldevià, però segur que hi tornarem perquè la ruta que ha descobert el mestre Sex es fantàstica.
Dissabte que ve: Montgrí!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)