Cala Jóncols - El cafeter treu fum

El dia abans rebo una trucada d’en Cacaíto, em pregunta com es la sortida i sobretot, qui ve. Li explico que es durilla i que de moment confirmats i ha Cesc, Saldada i jo. No gaire convençut em diu que vale i fins demà.

Al vespre Jorgirrín envia wasap dient que només de pensar en el que li espera li ha pujat la pressió de cop, que serà baixa i només vindrà al dinar....que es lo seu. Jorgirrín, vols un consell? No surtis tant a sopar fora, beu més aigua i menys gintònics, no treballis tant i ves a dormir més aviat per poder sortir en bici amb nosaltres, ja veuràs com la pressió (al menys la arterial) et baixa.

Quedem a les 7 a Can Serrats, com sempre el primer en arribar es en Cesc, m’explica que en Cacaíto també ha tingut una pujada repentina de pressió i que vindrà només al pícnic. Més tard arriba Jesús amb la seva furgo, en Saldaña,  el Cafeter Elèctric i l’ex Míssil Guday.
Una hora i tres quarts més tard comencem a pedalar des-de cala Jóncols, hem de pujar fins a Cadaqués, el míssil surt disparat amb Jesús a roda, Cesc i Saldaña peten la xerrada i el Cafeter Elèctric comença a adonar-se que dos mesos sense anar en bici fan molt de mal.
Arribem sense problemes a Cadaqués i comencem la pujada cap a Port de la Selva, en aquest punt la cafetera del cafeter ja comença a treure una mica de vapor, però l’experiència fa que es dosifiqui.
Arribem al punt més alt on la gana pot amb en Cesc i decidim menjar algo, ell treu el seu entrepà i el cafeter treu de la motxilla, just al costat de l’aquarius de 2L, dues tires de chips ahoy....vamos a ver....cafeter: que l’excursió dura un matí no d’una setmana!

Amb la panxa semiplena en Cesc ja torna a ser persona i enfilem el descens cap a Port de la Selva, es un descens rapidíssim i molt divertit, en un plis plas ens plantem a Port, com a bon indi rastrejador vaig buscant la ruta òptima mentre la resta del grup s’esvera per la presència de guiris lleugeres de roba que podrien ser les seves filles.
Aprofitant la visita al restaurant Cal Mariner del meu amic i amb la calor que comença a apretar seiem per fer una cervesa, de nou el grup s’esvera per la massiva presència de cossos en bikini. Fem la foto de rigor i un minut de silenci per en Jorgirrín, amb lo que li hauria agradat la cervesa.
Ens queda la última pujada del dia, ara la calor apreta, i molt, comencem xino xano però la cafetera ja treu vapor per tots costats, sentim el soroll però preferim escoltar com Marc ens parla de patates suades i en Jesús ens explica que ara està de moda depilarse el cul i blanquejarse el nano.

Mentrestant el Cafeter decideix que lo seu no es la bici i que perquè anar en bici podent anar a peu? Te calambres als bessons i ni les pastis miraculoses d’en Saldaña poden fer res. Mentre l’esperem arrasarats en una ombra en Jesús rep la trucada de la seva xicota,  en Jesús li diu que cap a les 13h serà a casa (ha de preparar coses pel seu casament)...la resta del grup riu perquè tots sabem que com a molt aviat arribarà a les 14h i que molt possiblement siguin les 15h. Quan penja li comencen a caure tot tipus de consells, possibles excuses i perquè no dir-ho també el pèsam per la bronca que li espera.
El cafeter va al seu rollo, convençut de que el trekking es lo seu. Una estona més tard coronem i comencem el vertiginós descens fins a Cala Jòncols, volíem superar el record de velocitat de 68km/h però no va ser possible.
Arribem als cotxes a les 14h i en Guday, Jesús i Saldaña marxen ràpidament. Només tenen una hora de tornada...pobre Jesús.

La resta ens apropem a la platja on ens espera la resta del grup i els dos tensionats. Només veure’m les dones expressen la seva admiració per la meva capacitat organitzativa: he preparat primer plat, segon, postres i hasta un termo amb cafè, només m’han faltat la taula i les cadires. Elles no han sabut fer-ho millor.

Fem un bany ràpid i dinem amb la música de fons d’una festa guiri, de nou el grup s’esvera per la presència propera de bikinis joves.
El cafeter fa una migdiada reparadora mentre les seves Chips Ahoy serveixen de berenar pels nens.
Cap a les 17h comença a fer una mica de fred i aixequem el campament, perquè tot s’ha de dir, allò no era un pícnic, era un campament: taules, cadires, para-sols...un muntatge molt professional, si senyor.